Un motu proprio és una locució llatina, per designar un document de l'Església Catòlica emanat pel papa per la seva pròpia iniciativa sense intervenció de ministres o a requeriment d’una persona interessada.[1]
El primer motu proprio de la història va ser promulgat per Innocenci VIII el 1484. Se sol tractar de documents breus, que afecten qüestions concretes. Els documents papals de tipus jurídic i contingut més ampli (normalment, també de major longitud) reben el nom de constitució apostòlica. Els documents doctrinals s'anomenen encícliques.
Col·loquialment es fa servor com a expressió per indicar alguna cosa que es fa espontàniament, sense respondre a petició prèvia. Independentment del seu significat primordial com a document emanat del papa és d'ús molt freqüent (en converses, xerrades, termes jurídics, conferències, etc.).
Aquesta expressió llatina és un cas del que es coneix com a ablatiu absolut que ens porta a traduir-lo com a «per la seva iniciativa», és a dir, sense que ningú més intervingui en la resolució.